Ja n’hem vist al llarg del temps la tradició dels pactes de la dreta catalana quan s’acosten unes eleccions. Gairebé és com una comèdia a dos bandes, però amb el mateix objectiu.

M’agradaria recordar l’estret lligam d’aquests dos partits polítics que fins i tot ara, ja es donen recolzament l’un a l’altre sense cap mena d’embut. Us sona la frase que fa poc va dir el Senyor Matas? Sí home allò de que :”Si el PP no es alternativa, lo mejor para Cataluña es que gane CIU” . Doncs això és una mostra evident de que la dreta catalana quan es veu amenaçada, torna a unir les seves forces per tal de frenar l’avenç d’un govern progressista i d’esquerres.

Un Govern que fins a les hores ha demostrat desenvolupar polítiques que veritablement pensen en les persones, tenen un caràcter marcadament social, i fomenten l’universalització de serveis tan necessaris com la creació de noves places d’escoles bressol o més recursos per les famílies i pels infants en l’àmbit de l’escola, per posar alguns exemples clars.

Però aquí no valen ni notaris, ni tants diners destinats a magnificar una imatge d’eficiència i de innovació en un atac egocèntric, prepotent, i a la desesperada per conquerir un poder que els ciutadans en el seu moment ja van rebutjar.

I per citar-ne alguns exemples d’aquest vall d’ara si, ara no, entre els pactes de CIU i el PP, val la pena fer memòria. Que jo recordi i basant-me en les hemeroteques CIU va dir que no pactaria amb el PP al menys en tres ocasions que finalment es van convertir en un sí rotund i a més amb clares conseqüències per Catalunya, “aquesta pàtria de la que tant volen ser ells els defensors....”.

Concretament a les Eleccions al Congrés dels Diputats a Madrid l’any 1996 amb Joaquim Molins com a candidat i amb un lema de campanya que suposo que després se’l van haver d’empassar... i deia una cosa així com “Plantem cara”.... Alguns recordareu el que va passar després, “el brindis de Pujol i Aznar a l’Hotel Magestic que prometia una legislatura còmoda pel Partido Popular amb aquell que va inventar la frase “España va bien”. Anava bé per a quins?.

A les Eleccions al Parlament de Catalunya al 1999 amb Jordi Pujol com a “hipermegapresident”. Pujol es va desgastar la veu dient que no pactaria amb el PP i finalment , no només va ser així, si no que això ens va costar renunciar a la reforma del Estatut i a demanar el concert econòmic. Aquest ha estat l’autèntic “patriotisme de CIU” al llarg dels anys.... .

I finalment a les Eleccions al Congrés dels Diputats al 2000 amb Xavier Tries com a candidat. En aquesta ocasió va ser encara més una presa de pel pels seu votants, perquè durant la campanya CIU va demanar més suport als seus electors per frenar al PP i resulta que després els convergents van tornar a pacta amb el Partido Popular i van donar estabilitat al govern de Aznar que ara ja es permetia el luxe de dir frases com “teníamos un problema y lo hemos solucionado”, referint-se és clar a la Immigració, una qüestió que no ha estat mai prioritaria pels successius governs de la dreta espanyola.

Ara Mas i Piqué un altre cop CIU i PP tenen un nou interès compartit, el més evident ja l’hem vist, donar-se recolzament com a alternativa de govern i d’altra banda, el que pretenen és que no es promogui la participació ciutadana a les eleccions al Parlament de Catalunya a les que totes i tots els ciutadans i les ciutadanes estem convocats. Es veu que creuen que una abstenció alta els hi jugarà a favor. A mi això em recordar als pitjors temps de la història del món en els que només uns quants tenien el privilegi de decidir el futur del seu país, els que tenien el dret a votar....Ara el dret al vot és universal, exercim-lo doncs i decidim entre tots!!.


Diguem doncs un No rotund al tàndem CIU-PP, per una Catalunya més progressista!!